Gravat al cervell

El gravat.

El gravat és una tècnica per reproduïr el mateix dibuix molts cops... encara que existeixen tècniques de gravat que només reprodueixen una obra, ja que la matriu del dibuix es va canviant a mida que es va desenvolupant l'obra. Però bàsicament el gravat es va crear per tenir moltes còpies d'una obra, amb una sola matriu. 

La matriu és on serà el dibuix treballat a la superfície i sempre s'ha de pensar que treballem a l'inrevés i que el dibuix s'imprimirà completament voltejat. 

Les tècniques diverses: 

La xilografia

La xilografia és el dibuix reproduït a partir d'una matriu de fusta. Es veien molts cops, els nervis de la fusta i el seu propi dibuix a la reproducció al paper. Aquesta tècnica utilitza el que no s'ha buidat com a negre i el que s'ha buidat anirà sense tinta.

Un exemple de xilografia és aquest gravat d'un eclipsi, de la biblioteca de Nuremberg i el posterior pintat d'aquest. 

La litografia

Aquesta tècnica recupera el cent per cent del dibuix fet en llàpis. És molt representatiu d'aquesta tècnica, la textura de "gra" que s'aprecia amb la obra estampada al paper.  

El coure com a suport

Amb aquest vídeo veiem moltes tècniques barrejades alhora de fer un gravat i el resultat absolutament impressionant. La superfície es gratada directament o es col·lo

Totes les planxes s'han de llimar per treure-li les vores, ja que podria trencar el paper.

Vuidat

En la pràctica haviem de rascar la planxa de coure fent solcs amb burís i amb "rodetes", per fer foradets petits, per després omplir aquests forats i solcs de tinta i passar-ho tot pel "tòrcul", per veure el resultat.

Ara bé, quan comences a treballar a sobre la superfície te n'adones de que rellisca molt i és, gairebé impossible guixar allà per fer un dibuix... així que em vaig liar "la manta al cap" i vaig començar a gratar, com si no hi hagués un demà, com si hagués tingut una premonició del que passaria a última hora: que no podriem veure els nostres treballs acabats, gràcies a la vaga d'estudiants... bé... no, no, estic amb tantes ganes de saber com haura quedat, que he fet un muntatge i tot, amb Photoshop... crec que no era exactament això, però em puc fer a la idea.

Rascat amb burill

Muntatge de Photoshop

A l'esquerra s'aprecien bastant els detalls, més inclús que el dibuix de la dreta... 

Aiguafort

Després de realitzar el "rascat" amb burill, vaig escollir fer un aiguafort amb vernís tou. 

La tècnica:
El vernís tou s'estova amb calor i es diposita a sobre de la planxa cobrint-ho totalment. Després es grata amb una punta que no grati el fons (això importa poc) i es dibuixa. Es pot calcar un dibuix i així, el sobrant del vernís es queda al paper o es pot gratar directament. Jo vaig escollir això últim i se'm van fer "pilotetes" de vernís. És el que té el vernís.
La planxa de coure es submergeix en àcid (àcid corhídric) i crea un solc on no hi ha el vernís.
Per últim, es neteja amb aiguarràs per treure tot el vernís tou i es posa tinta al solc que s'ha creat per passar-lo pel "tòrcul".

Com que ho hem pogut fer, he fet trampes i he creat amb Photoshop el que possiblement sigui el resultat.

Amb vernís tou

Muntatge de Photoshop...
sortirà semblant?

No he fet una fotografia del solc que ha deixat l'àcid perquè crec que no paga la pena i no es veu pràcticament res.

Atenció a la lluna! M'he tornat a equivocar! XDD

Uns últims apunts, i ja acavo. 

L'últim enllaç el dirigiré cap a aquesta web: www.educathyssen.org  i el seu canal a YouTube, ja que trobo que és molt didàctica i t'engresca a provar tècniques noves (encara que sabem que després et surtirà el que et surtirà..., tot sembla fàcil als vídeos!).

Per últim i ara sí, per acabar, vull dir que ha sigut un autèntic plaer seguir aquestes classes. He aprés moltíssim sobre tècniques pictòriques i de gravat. He aprés els problemes i les facilitats que donen algunes tècniques que suma o resta valor a l'hora d'avaluar i analitzar una obra d'art. I per això ens estem preparant, no?

Gravats de linòleum... gravats a sang...

Resultat final

Una tècnica de gravat: el linòleum.

De tècniques per fer gravats n'hi han molts... sobre fusta, sobre coure, etc.

La intenció del gravat és reproduïr més d'un cop, a partir d'una matriu, un mateix dibuix.

Però ara ens centrem en el linòleum: aquest material és una amalgama de oli de lli solidificat barrejat amb farines diverses o pols de suro, col·locat tot a sobre un suport de tela que sol ser lona o una tela "basta". A aquesta amalgama se li posa pigments per a donar-li diferents tons i colors.

El meu pobre dit sagnant

Amb aquesta pràctica em va venir al cap (atenció! un altra batalleta!!) quan a sisè d'EGB, a "plàstica" ens van obligar a treballar el linòleum i molts nens vàrem patir les conseqüències amb dits amb talls i molts plors i marejos. Però el que no recordava és que el linòleum era un material tan i tan dur, tant que quan ho treballes has d'anar molt en compte per no tallar-te com jo vaig fer! Res, la sang no va arribar al riu: un tallet de no res i una molèstia la resta de la setmana. 

El linòleum és molt curiós, ja que has de vuidar el que no vols que s'imprimeixi en negre. En canvi, quan més vuides, més possibilitats que la forma de la vuidada també surti al resultat final. Però no ens adelantem.

Vuidatge de linòleum

La tècnica, en principi és senzilla: amb gúbies de diferents tipus es buida el linòleum. Aquesta zona quedarà en blanc, l'altra zona en negre. Amb aquesta tècnica no es poden fer grisos, com la xil·lografia, la qual utilitza el mateix tipus de vuidat que el linòleum, però el suport és de fusta... Fusta!, no hi vull ni pensar la quantitat de dits enlaire haurà provocat!

Quan ja està acavat, li posarem tinta de color negre amb un rodet, ben uniforme per tota la superfície del linòleum, però sense que hi hagin grumolls que empastarien el dibuix.

Primera prova

Ho porto al tòrcul... i... bualá!, "xurru que te crió"...

Em vaig adonar que dibuixar "en negatiu" era molt i molt difícil, no sols perque s'ha de pensar què va i què no va en negre, sinó que a més, les proporcions canvien completament! Quin desànim... em vaig mirar el dibuix i em vaig adonar de que el "penatxo" del casc no es veu en absolut, perquè el fons també era negre. També vaig adonar-me'n de que un cop buidat, no hi ha volta enrere, com es veu a la part superior del casc, on s'aprecia com he buidat on no debia. A més, hi han moltes línies que jo no veia al linòleum, línies que son de la direcció del buidatge. 

Però bé... mans a la obra i vaig retocar-lo, a veure si treia alguna cosa en clar. Vaig decidir deixar el fons en blanc per a que, al menys, es veigués més clarament el "penatxo" i la figura s'entengués millor.

Linòleum final. 

I el linòleum va quedar d'aquesta mena...

I quan el vaig passar un altre cop pel tòrcul... oh, hem llepat!!!, tots els surcs on se suposa que no hi havia d'haver res (vuit, per la qual cosa, blanc), estava ple de ratlletes... què "horripilis"... però de seguida vaig pensar: "al menys, ara es veu que porta un "penatxo"... Tot pel "penatxo!""

Atenció al vídeo que he trobat, perquè si no teniu ni un duro i voleu experimentar amb aquest tipus de gravats, podem substituïr el linòleum pel foam... que sí! que ho he vist en aquest vídeo!

Si voleu saber-ne més sobre el gravat en general i sobre el linòleum, cliqueu AQUÍ.

Enfang-arts!

La terrissa. 

Demostració de com es treballa amb el torn

La terrissa és un material molt fàcil de treballar però molt difícil d'obtenir uns resultats idonis i pulits. També és un dels materials més útils a la nostra societat. És un material que ja s'utilitzava fa milers d'anys, per fer les cases, utensilis i, com no, obres d'art. No "me'n rollaré" gaire amb el material, perquè realmente la terrissa és només terra i aigua, sí, però hi ha moltíssim tipus de terres, per la qual cosa, hi ha moltíssims tipus de terrisa i no acabariem mai... Uns tipus triguen molt a coure els altres no tant, uns queden d'un color, els altres d'altres, però tot tenen una cosa en comú, i és que quan l'aigua de dins del fang s'evapora, es torna rígid i es pot pintar o esmaltar a sobre de la superfície i no torna al seu estat anterior, encara que es mulli. 

Ara explicaré una batalleta... ains... bé, quan vaig estar a la escola d'art de Tortosa, vaig treballar força la terrissa en sí amb "xurrus" i amb torn (era un torn manual!... vull dir "pedal", el cas és que vaig "barallar-m'hi" molt amb aquest material i no en vaig treure res en clar. Primer, s'ha d'extreure l'excès d'humitat, ja que un excés d'aigua faria esquerdar la peça. Seguidament s'ha d'amassar molt per a que no quedi bombolles d'aire i finalment s'ha de treballar amb ell. El torn és un infern. Sí sí, és un infern... poses la peça en mig, la centres perfectament, li fas pressió al mig per fer un vas, el comences a pujar... el veus molt gruixut (les peces gruixudes no serveixen per res i tenen més números de trencar-se)... l'intentes estiraaaaaaarr i patapam!, comença a torçar-se i a trencar-se. Sí, no em vaig aixecar ni una amb cara i ulls, però vaig gaudir-ne molt.

Fa temps que vaig fer alguna coseta més de fant, figuretes, penjolls... i també uns medallons per a la setmana medieval de Time Lords (sí, és un rol en viu, així de friki sóc) i la veritat és que el fang... el fang "enganxa" bastant, perquè encara tinc més ganes de treballar-lo... bah, a qui vull enganyar, trobo a faltar el meu torn a pedal...

Ceràmica Catalana

Aquest vídeo explica força bé com es fa. Es veu com ho pinten i finalment com reconeixem la històrica rajola de "ca la tieta" o de "ca la iaia". 

La tècnica:

Treballarem amb la rajola preparada amb una capa a sobre que quan es cou és el blanc típic, com les rajoles dels lavabos. 

Es pot pintar o es pot rascar, o les dues coses. Hem de tenir en compte que la base de la raxola serà blanca i que serà la pintura la que canviarà aquest aspecte. 

Després, es cou al fon i, per últim es posa una capa de vernís i es torna a coure al forn. 

Abanas de ficar-la al forn

Després de coure'l i amb el vernís posterior

El primer treball, va ser el meu motiu de sempre, el casc del Los 300.

Com veieu a la dreta, no tenia gaire idea de com seria el resultat final, però quan la van coure i li van posar el vernís, va quedar espectacular. Encara que aquesta tècnica demana més un altre tipus de dissenys, com el que hem vist al vídeo, a mi, particularment m'ha agradat molt el resultat i és una llàstima que no tingui un forn a casa... sinó en faria més.

El nostre estimat "ou frit"

l'ou frit acabat!

El segon treball el vàrem realitzar amb el rascat de la rajola i després un toc de pintura "surrealista"... no és que m'agradi gaire, però... un ou frit és un ou frit i se l'ha d'estimar com a tal!!!





Engalbes


Les engalbes són és terrissa pintada amb terres. Les diferents terres poden ser molts colors i, la teoria és que no es poden barrejar, però jo no vaig fer ni cas d'això. Un exemple d'engalba són els dibuixos de la ceràmica grega.

La tècnica és la següent:

Fem amb una pilota de terrissa, una superfície plana i sense fisures. Això s'aconsegueix amb un "rodillo" típic d'amassar els pastissos i dos fustes que seràn la mida que tindrà de gruixut la nostra "raxoleta". La tallem amb la forma que volguem i ja estarà preparada per a dibuixar-hi a sobre.

Seguidament fem un dibuix en un paper i traspassar-lo a la terrissa foradant el paper. Així obtenim el dibuix exactament com l'haviem fet en un principi. Després, el pintem. Veiem com el color és viu i aquest color s'apaga una mica quan ho coem, com es veu en el resultat final.

Si voleu sapiguer més sobre les engalbes, feu clic AQUÍ.

Aquest és el procés de pintat de la engalba, com veieu estic tota emocionada jo!!

L'engalba ja cuita

Pintura sobre tela... "telita", tela...

Resultat final amb acrílic

La tela

La tela és un suport pictòric que s'utilitzava ja a l'Antic Egipte i a Roma per mostrar retrats, estandards, pintures murals, etc. Però és en la època medieval també s'utilitzava, sobre tot, quan no hi havia recursos suficients com per fer retaules i pintures de grans dimensions (frescos i d'altres). Però la tela va tenir la seva veritable descoberta al s. XV, quan es va fer més popular ja que era fàcil de treballar i, sobre tot, facilitava la realització de grans obres d'art, pel fàcil transport que suposava. 

Però no qualsevol tela serveix per pintar-hi... encara que amb una bona preparació, qualsevol tela podria funcionar per fer una obra d'art. Existeixent teles però, gràcies a les pròpies qualitats són idònies per treballar-hi. Per exemple el lli o el cotó.

La tela, com tots els suports en general, ténen els seus problemes de conservació: fongs, humitats... Això no ha tirat enrera als artistes per utilitzar-lo... és més, jo diria que quan pensem en "art", pensem en un quadre amb el suport de tela... (vull dir, el "vulgo", la gent que no entenem d'art... :P).

Tot preparant el suport

A la pràctica que vàrem realitzar, abans de pintar i de crear, vàrem prepara dos bastidors amb dues teles de cotó.

Per la preparació d'aquest llenç (sí sí, ja sé que es diu "tela", però volia canviar una mica!), hem d'estirar-la bé per tal de que estigui tensa i la vem fixar al bastidor amb unes grapes (grapes que són un malson per als restauradors).

Preparant i sucant el "mejunge"

Preparació de les teles

Per poder treballar-hi sobre la superfície, li varem donar una capa d'imprimació de caseïna, aigua i un xic d'amoníac. Us podeu imaginar quina pudor feia... bàsicament perquè la caseïna és una proteïna de llet, com llet quallada i de l'amoníac ni en parlo... El cas és que vàrem empapar molt bé les teles (i molt ràpidament per acabar ben d'hora) i les varem deixar assecar. Aquesta tècnica fa que els pors de la tela es tapin i es crei una capa entre la pintura i la tela, també per fer-la més hidròfuga i poder treballar-hi millor. 

La pintura.  

Disfrutant a 6 mans

Resultat final amb oli

Dies més tard, quan la superfície ja estava preparada, vàrem pintar a sobre.

El primer que vàrem pintar, va ser a l'oli, amb oli de llinassa, pigment i un dissolvent, com aiguarràs o trementina. La experiència va ser molt agradable. Es podia treballar sobre la pintura i trigava força en assecar-se. De fet, el pel de la noia de la part esquerra està treballat així, amb la pintura barrejant-la sobre la mateixa tela, així com la cara, que té una textura de gespa.  Com que la pintura és molt opaca, es podia repassar tantes vegades com van voler i els edificis del fons els vàrem retocar força vegades perquè no ens acabaven d'agradar.

Detall de les pinzellades seques

La segona que vaig fer, va ser amb pintura acrílica... quina diferència! Aquesta trigava molt menys en assecar-se i aviat vem haver d'utilitzar mètodes com ara pinzell sec per donar volums. Per això en aquest detall de la obra feta en acrílic es veu aquest efecte de pinzell sec.  Com que nosaltres no sabem pintar en cada tècnica, doncs sempre entrompessem amb els problemes que comporta i aquesta va se una molt important. Amb l'acrílic, la textura de la tela es feia més visible amb aquestes pinzellades seques i... bé... va ser tot plegat una mica desastrós...

Intentant que la pintura acrílica
no s'assequi

La diferència entre l'oli i l'acrílic és l'aglutinant: mentre en un és oli de llinosa, en l'altre és un plàstic líquid (làtex barrejat amb el pigment). El dissolvent de la pintura a l'oli, com ja he dit abans, serà trementina o aiguarràs (i per tant, l'hauria de treure de la roba, de les mans...) i el dissolvent de la pintura acrílica serà aigua.

Hem de fer memòria que si posem molt poc aglutinant la pintura se'ns pot escardar i finalment caure.

Si en vols saber més sobre pintura sobre tela, potser fer click AQUÍ, hi ha tot un món per descobrir! 

I per últim he triat un vídeo on s'explica com es fa la pintura a l'oli. És motl interessant!

Volia, per últim últim, ultimissim, adjuntar un dels meus antics dibuixos, fet justament amb acrílics. No és una tela, sinó un paper DinA4, bastant dolent (el dibuix, la tècnica i tot plegat). Vaig patir molt perquè té moltes capes i el paper no aguantava i es veu clarament aquest pinzell sec del què us parlava, sobre tot a l'aigua. Però per a persones inquietes i ràpides (la pintura la vaig fer en unes tres horetes), l'acrílic és una solució ràpida y amb s'ha de donar amb una pinzellada precisa. 

Al moll de la fusta...

Resultat final

La fusta.

Sembla mentida que aquest material sigui tan universal, tan usat arreu del món per fer de tot. La fusta és un dels primers suports per a l'art que ens trobem al llarg de la història. La preparació d'aquest suport era vital i molt important, la forma de tallar la superfície i d'altres factors que els artesans i artistes sabien perfectament.

La fusta, com a material vegetal està creat de cèl·lules que viuen, i reacciona a la temperatura a la humitat... i per sí no és el material més estable, per fer perdurable una obra... llavors... perquè s'utilitzava tant? Doncs perquè era un dels materials més comuns arreu del món, i dels més barats. Cada zona, utilitzava la fusta autòctona i, per suposat, no sempre era la més adient per segons quins pigments, encara que al llarg de la història van prendre fama i reconeixement fustes com ara el abet, el roure o el saüc.

Per als gran formats venien grans problemes i per a grans problemes, ja sabeu, grans remeis. Les grapes per unir dos trossos de fusta van ser de molt diverses formes fins arribar a unir fortament les dues fustes. També es van equivocar utilitzant materials com ara ferro per fer aquestes unions i que tants mal de caps han donat als restauradors.

Però anem pel que hem d'anar... hem de veure aquesta pràctica com una petita iniciació al tractament de la fusta per al daurat. No pintarem sobre fusta, sinó que daurarem sobre fusta.

Tot dipositant la pega

Mètode:

Tallar el pa d'or és un malson

Vàrem utilitzar una fusta molt fina que es va combar ràpidament en quan es va posar l'òxid vermell (o la pintura que feia d'òxid vermell). Treballar-hi a sobre era complicat perquè no quedava totalment pla a sobre la taula. Això ens recorda la virtut de la fusta a no ser hidròfuga i que qualsevol material col·locat a sobre d'ella, pot variar-la fàcilment. 

Dipositant el pa d'or amb mooolt de compte

Vàrem col·locar els petits troços de pa d'or. Per suposat, és imitació de pa d'or... només faltava. El cas és que els troços han de ser petits, perquè la pega que es posa a sota i s'asseca de seguida. Per a millorar la subjecció de les mini-fulloles d'or varem utilitzar pols de talc. Per tal de que no quedessin grumolls, ni arrugues, es fan uns copets suaus a sobre del pa d'or ja enganxat amb un pinzell molt tou.

Apretant suaument amb el pinzell gruixut

Un cop està tot ple de pa d'or, s'ha de deixar assecar i s'ha de brunyir (gratar el sobrant) i, finalment, dipositar un fixador (goma-laca, per exemple), per a que l'or no es deteriori i poguem treballar-hi a sobre. 

Planxa sense brunyir

Hi pintarem a sobre amb qualsevol tipus de pintura, en aquest cas, a l'oli i després gratarem per a que surtir el daurat un altre cop. 

Haig de dir que els resultats són impresionants...  Mai hagués pensat que el daurat fos tan senzill i donés tant bon resultat visualment parlant. No m'extranya gens que al gòtic i al renaixement i també posteriorment, es tornessin bojos amb aquesta tècnica, perquè dona molta solemnitat a tot el que s'ha dibuixat i treballat i obre noves portes com ara a fer estergits, estofats (i no estic parlant de carn d'olla, pitja AQUI per saber més de l'estofat), i diferents tipus de relleus...   

Aquest vídeo realitza el mateix procés que hem fet nosaltres però més professional.

S'ha de reconéixer que el que fan són autèntiques virgueries!!

Suant tinta xina...

Aquesta pràctica està realitzada amb "tinta xina". La "tinta xina" està feta de negre de carbó (de fum) i un emulsionador per a que s'enganxi a la superfície.

El que he utilitzat per dipositar la tinta a sobre el paper (que era força porós), ha sigut càlam per perfilar, pinzells gruixuts i pinzells fins (8 i 3, respectivament).

La tècnica de tinta, és molt variada, tant es pot utilitzar rebaixada amb aigua (aguada) i a modus d'aquarel·la, com veiem una mica en el fons, i/o directament jugant amb els blancs i negres, com l'autor d'aquest dibuix, el fantàstic Frank Miller.

Algunes tècniques emprades:

Amb el pinzell que té un traç dolç, suau, arrodonit, he fet els pels del casc, per exemple, o les línies del casc per donar-li relleu. És molt difícil de controlar i sobre tot si la punta del pinzell està esvieixada. També hi ha una mica de pinzell sec, per fer la textura del casc, encara que jo no ho recomano a no ser que el pinzell estigui fet pols, ja que els pels del pinzell pateixen molt. 

Amb el càlam que fa un traç realment dur, al igual que la plumilla, he fet el voltant de la figura i els pels de la capa. 

El càlam i la plumilla són més adient per fer lletres. Mireu aquesta mostra, la vaig fer precisament amb plumilla:

Es veu la duresa del traç, més ample al mig i més prim a les puntes... és molt difícil de controlar en traços llargs però perfectes per a traços curtets. 

Mirant  i remenant pàgines sobre tinta xina i l'art que es realitza amb ella, he decidit, com a enllaç extern posar aquest: PERGAMINUM, el arte del libro, tot fent un petit homenatge a la meva primera carrera universitària: Biblioteconomia i Documentació, per sumar més informació a la que ja ens han donat a classe.  

La meva "descoberta" sobre els pigments i els aglutinants

Els pigments són curiosos. Taquen molt i "pintent" molt, però necessiten un aglutinant per fixar-se en qualsevol superfície. I és difícil, molt difícil controlar la quantitat correcta d'aglutinant: si et passes, el tint és massa transparent, i si no en poses suficient, el tint cau de la superfície que s'ha emprat. I just, en aquest últim cas, que pensava que era una cosa que no ems succeiria mai... vaig i li passo el dit per sobre del negre i... oh!, sorpresa!, el meu dit va aparèixer negre com el carbó. 

Ailàs!: treu el fixador, la laca de la mama i un paper davant del dibuix per a que no pinti de negre tot el que tocava... Un cop escannejat, vaig haver de netejar el mateix escànner. Molt brut i negre.   

Les terres, en canvi, les he trobat molt més estables i, un cop eixutes, no tenyien gaire, al igual que el blau (azulete). Diguem-li "la sort del principiant". 

Mai no havia fabricat els tints i m'ha semblat una bona forma d'estalviar material, la veritat, molt i molt interessant. 

El blanc, però, no hauria de fer-se servir, perquè la tècnica és per transparència... un exemple d'això es veu en "l'empastifament" de de la part superior del casc, aquest gris-cotxinillo, en contra de la part inferior del mateix casc on es veu la part reservada per als blancs... Bé... com a control de la tècnica, sóc una patata.

Per un altra banda, m'ha sobtat que els mateixos pigments amb diferents aglutinants donint tots els tipus de pintures que tenim (aquarel·les, pastels, etc...). És com veure un pollastre preparat per consumir i un pollastre viu... tots dos són pollastres, però comprens més el que t'estàs menjant (jo no que sóc vegetariana :P). Ara sé amb què pinto quan ho faig! 

Aquest vídeo m'ha agradat perquè resumeix una mica el que vem fer (però amb dos aglutinants, "Hiel de buey" i Goma aràbiga) mes la glicerina que és per endurir (dic jo!):